En profunditat

Articles centrals

QuŔ passa quan ja s'ha signat un tractat? El cas de les mines: el Landmine Monitor i la Crida de Ginebra

Javier Alcalde
TŔcnic de l'Órea de recerca de l'ICIP
Javier Alcalde

Javier Alcalde

En el cas de les mines, després de la signatura del tractat (desembre de 1997, tot i que va entrar en vigor l'1 de març de 1999), la xarxa d'ONG (ICBL) es va institucionalitzar, en va descentralitzar l'estructura (fins aquell moment amb una certa dominació anglosaxona i nord-americana) i va crear també una pàgina web molt funcional. A més, va dissenyar nous objectius i va dedicar un gran esforç a produir un instrument per verificar la Convenció. Així, els informes del Landmine Monitor ens recorden cada any que s'ha fet molta feina, però que encara queda molt per fer.

Cadascun dels Landmine Monitor Report té més de 1.000 pàgines, i hi treballen entre 60 i 100 persones en la publicació, que té lloc en les sis llengu?es oficials de les Nacions Unides (anglès, àrab, rus, portuguès, castellà i francès). Cada any se'n fa la presentació durant la reunió dels estats que formen part de la Convenció sobre la Prohibició de les Mines Antipersones. Els primers anys tenien un capítol dedicat a cadascun dels països del món, però en els darrers anys s'ha optat per concentrar-se en els estats afectats. El del 2008 conté informació sobre 120 països i tracta els següents temes: política antimines dels països, ús, producció, transferència i emmagatzematge, desminatge, educació sobre risc d'artefactes explosius (el 2007 en van rebre més de 8 milions de persones), víctimes i la seva assistència i el suport econòmic a l'acció antimines (el 2007 va decréixer un 9.5% respecte del 2006, tot i que l'estat espanyol va incrementar un 25% la seva aportació).

Entre els èxits en el terreny de la implementació del tractat antimines, se'n poden assenyalar sis: (a) La producció de mines antipersones s'ha reduït considerablement i el comerç pràcticament s'ha aturat (el 2007 només hi ha constància d'ús de mines per part de Rússia i de Myanmar - cap dels dos són estats membres de la Convenció - , així com d'actors armats no estatals en 9 països); (b) s'ha destruït una gran part de les mines emmagatzemades; (c) extensions grans de terreny s'han desminat i s'han preparat per a un ús productiu (el 2007, 122 km2 van ser netejats arreu del món); (d) a escala global, cada vegada hi ha menys víctimes per mines; (e) l'ús de les mines s'ha aturat en països on havia estat molt habitual, com ara Angola o Sri Lanka; i (f) el tractat s'ha enfortit amb la inclusió de nous països, i fins i tot els estats no signants i els actors armats no estatals estan responent a la pressió internacional i es comporten d'acord amb l'esperit del tractat.

I és que en aquesta fase es dedica una atenció especial als actors armats no estatals. Com en altres convencions, formar part del Tractat contra les Mines és un procés exclusiu per als estats. Els actors no estatals no poden participar en les negociacions dels tractats ni els poden signar, tot i que es calcula que avui dia les mines antipersones són una arma usada principalment pels grups armats no estatals. Per aquesta raó es va crear un document específic per a ells: l'Escriptura de Compromís. Al març del 2000, l'organització Crida de Ginebra (Geneva Call) va obtenir la primera signatura de l'Escriptura de Compromís amb la Crida de Ginebra per adherir-se a una prohibició total de les mines antipersones i per cooperar en l'acció contra les mines.

Uns dies abans que tingués lloc la primera reunió de revisió del tractat (a Nairobi el 2004), la Crida de Ginebra va organitzar a Ginebra una reunió paral•lela per als actors no estatals, la primera reunió de signants de l'Escriptura de Compromís amb la Crida de Ginebra, per reafirmar que els actors no estatals representen un dels àmbits d'actuació més significatius per a les ONG que treballen en el tema de mines. Aquests, per la seva banda, són conscients de l'impacte que representa aquest compromís pel que fa a la credibilitat i a la legitimitat internacionals.

Actualment, 39 grups armats de Burma/Myanmar, Burundi, l'Índia, l'Iran, l'Iraq, les Filipines, Somàlia, Sudan, el Sàhara Occidental, Turquia han acceptat cooperar en l'acció contra les mines per aquest mecanisme. I el novembre de 2008 es va arribar a les 16.000 mines destruïdes per grups signants de l'Escriptura de Compromís.

La Crida de Ginebra és també pionera pel que fa a un tema encara poc tractat i que fa referència a les potencialitats de les sinergies entre diferents xarxes que treballen temes interrelacionats. En altres paraules, es troba a faltar, tant en l'àmbit espanyol com internacional, una coordinació efectiva entre campanyes amb objectius comuns. Per exemple, intercanvis regulars d'informació, participació en actes conjunts o intercanvi d'estratègies efectives. Si l'èxit d'una campanya té efectes positius en altres campanyes del mateix sector, caldria pensar a dissenyar estratègies que afavorissin la cooperació de xarxes amb objectius relacionats. Com dèiem, un model de bones pràctiques el trobem a la mateixa Crida de Ginebra i a la seva recent decisió d'aprofitar els seus contactes i l'experiència adquirida durant els darrers anys per incloure el tema de la protecció de les dones i els nens en situacions de conflicte armat en el seu treball amb els actors no estatals. Això es concreta, per exemple, afegint-hi compromisos de no utilització de nens soldat en les declaracions que hi signen sobre les mines antipersones. Anant més enllà de l'aspecte de les mines, l'objectiu és aconseguir per part dels actors armats no estatals el compliment de les normes de dret internacional humanitari i del dret internacional de drets humans.