En profunditat

Articles centrals

╔s hora de resoldre el problema de Xipre

Andreas Kyriacou
Professor d'Economia Aplicada. Universitat de Girona
Andreas Kyriacou

Andreas Kyriacou

Actualment, les comunitats grecoxipriota i turcoxipriota es troben immerses en negociacions directes, en un esforç per resoldre el problema de Xipre. Els orígens de la disputa es remunten a la segona meitat de la dècada dels cinquanta, quan la majoria grecoxipriota, d'acord amb les tendències proautodeterminació de l'època, lluitava per desfer-se del mandat colonial del Regne Unit i unir Xipre a Grècia. Aquest procés conduí a una reacció nacionalista de la minoria turcoxipriota, que començà a demanar la divisió de l'illa i la unificació de les parts resultants amb Grècia i Turquia, respectivament. Això requeria la separació física de les comunitats grecoxipriota i turcoxipriota de l'illa, que en aquells moments vivien en ciutats i poblacions mixtes.

El 1960 es fundà la República de Xipre independent, regida per una constitució amb poder compartit (powersharing). La dècada dels seixanta es caracteritzà pel conflicte –inicialment democràtic, però que aviat esdevindria violent–, que conduí a l'esfondrament de l'ordre constitucional, polaritzà encara més les dues comunitats i les portà gradualment a la separació física. Un cop de la junta militar grega (que explotà les divisions existents en el si de la comunitat grecoxipriota) provocà la invasió turca i la guerra, que dividiren l'illa en dues parts i completaren la separació física entre els dos grups ètnics.

A les darreries de la dècada dels setanta, la idea d'una república independent, federal i bizonal fou adoptada per ambdues parts, però el bàndol turcoxipriota inicià l'assentament de colons (originaris de Turquia) al Xipre ocupat i, a principis de la dècada dels vuitanta, declarà unilateralment la creació, en primer lloc, de l'Estat Federat Turc de Xipre (EFTX) i, a continuació, de la República Turca del Nord de Xipre (RTNX), que no compta amb el reconeixement internacional. El creixement econòmic intens i sostingut del sud ha contrastat amb l'estancament del nord, on la despesa pública ha depès generalment de transferències fiscals des de Turquia.

A principis del segle actual, tingueren lloc tres esdeveniments crucials. En primer lloc, les autoritats del nord, que s'enfrontaven a una creixent desafecció dels turcoxipriotes, obriren alguns passos fronterers el 2003. Això facilita els desplaçaments diaris dels turcoxipriotes al sud, per motius laborals i permet que els desplaçats grecs i turcs visitin els seus llocs d'origen. En segon lloc, l'abril de l'any següent i per primera vegada, un pla patrocinat per l'ONU es va sotmetre a referèndums separats. El Pla Annan, va ser acceptat pels turcoxipriotes i els colons turcs, però rebutjat pels grecoxipriotes. En tercer lloc, una setmana després, Xipre esdevingué membre de la Unió Europea, un any després de rebre l'acceptació del Consell Europeu.

Les dues comunitats tenen postures diferents quant a la natura d'un Xipre reunificat. Els grecoxipriotes prefereixen un sistema federal, llibertat per moure's i establir-se sense restriccions, el respecte als drets de propietat vigents abans de la divisió de l'illa, govern turcoxipriota sobre el 20-25 per cent del territori, i la desmilitarització total de l'illa, amb una garantia de seguretat per part de la comunitat internacional. Els turcoxipriotes prefereixen una estructura confederal, una limitació permanent de la llibertat de moure's i d'establir-se, una redefinició dels drets de propietat, obtenir el mandat del govern turcoxipriota sobre el 29-37 per cent de l'illa i, finalment, la presència continuada de tropes turques a l'illa, acompanyada del dret de les forces armades turques a intervenir unilateralment.

L'adhesió a la UE ha incrementat clarament el poder de negociació del bàndol grecoxipriota, ja que permet vincular a la resolució del conflicte el progrés en les aspiracions d'entrada a la UE de la mateixa Turquia. Els grecoxipriotes també defensen que tota solució ha de respectar els principis bàsics de la UE, la qual cosa afavoreix la seva oposició a les restriccions indefinides a la llibertat de moviment i establiment. L'adhesió a la UE també ha permès que els desplaçats grecoxipriotes reclamessin davant dels tribunals europeus els actius dels ciutadans de la UE que han explotat les seves propietats al nord. Com a resposta, Turquia i els turcoxipriotes assenyalen la possibilitat de secessió del nord envers el sud. A més, els grecoxipriotes són conscients que com més aviat arribin a una solució més aviat es podran contenir els canvis demogràfics causats al nord per la política continuada d'assentaments de Turquia.

Sembla que els dos bàndols han entrat a l'última ronda de negociacions amb bona voluntat i el desig de posar fi a la divisió de l'illa. El cert és que des de 2003 els esdeveniments han modificat radicalment l'entorn econòmic, social, jurídic i polític que emmarca el conflicte, de manera que s'ha generat una possibilitat real d'assolir una reunificada República Europea de Xipre. Espanya, que a més de presidir actualment la presidència de la UE és un estat multinacional europeu, hauria d'encoratjar les dues parts a aprofitar a aquest moment històric.