Tribuna

L'efecte 'bumerang' del processament a Garzˇn: un revÚs que pot transformar-se en vict˛ria per a la lluita universal contra la impunitat dels crims internacionals

Dra. Claudia JimÚnez
Professora titular de Dret Internacional P˙blic. Universitat Aut˛noma de Barcelona
Claudia Jiménez

Claudia Jiménez

En els últims dies s'ha parlat molt, i no sense raó, de l'enorme injustícia que significa pretendre jutjar un magistrat per haver pretès aixecar el vel amb el qual, des de la transició espanyola, es van cobrir els crims del franquisme, per treure a la llum la veritat de tantes i tantes víctimes directes de la dictadura a Espanya.

La mobilització de familiars de molts dels segrestats, executats i/o desapareguts durant la guerra civil i el franquisme no és nova, però fins fa poc havien estat sempre víctimes no solament del delicte sinó també d'un silenci -pactat per altres, no ells-, en nom d'una pau social i reconciliació nacional que va assumir un repartiment d'"irresponsabilitat" al cinquanta per cent. La materialització jurídica d'aquesta llosa enorme i pesada amb la què van tapar els horrors del passat va ser sens dubte la famosa Ley de Amnistía de 1977, que posà a igual nivell els delictes d'opinió, associació o manifestació i els crims de guerra o de lesa humanitat, comesos amb total impunitat pel règim franquista contra més de 100.000 persones, segons es desprèn de les xifres de denúncies efectuades fins ara.

Aquesta esgarrifosa realitat que de tant en tant s'entossudeix a aflorar com un fantasma del passat, ha volgut ser enterrada en diverses ocasions, la última de les quals fou la "Ley de Memoria Histórica" de 2007. Tot i l'absència en ella de cap reparació jurídica, la seva aprovació pel Parlament va suposar un debat dur i agre sobre el fet d'haver de passar pàgina i no reobrir velles ferides que podrien tornar a dividir Espanya, en un clar to apocalíptic propi d'altres responsables de crims internacionals que, amb aquests mateixos arguments i mitjançant autoamnisties en nom de la pau social, van intentar eludir la responsabilitat dels seus delictes en altres llocs. Curiós discurs en un parlament democràtic en el qual es plantejava simplement la possibilitat d'obertura de fosses per identificar i enterrar definitivament amb dignitat als familiars, així com un rescabalament moral -i en el seu cas pecuniari-, però sense pronunciar-se sobre el possible valor probatori de les esmentades fosses, la reobertura de causes penals, ni molt menys qüestionar la vigència de l'esmentada llei d'amnistia en aquests casos.

És en aquest context que algunes querelles plantejades per familiars de víctimes del franquisme emparades en les normes penals internacionals són finalment ateses des de l'Audiència Nacional pel jutge Garzón, tal i com havien fet fins llavors ell i altres jutges de l'Audiència amb acusacions similars, per fets semblants però ocorreguts fora d'Espanya. Només cal recordar, entre d'altres, el cas Pinochet –en què la instrucció primera la inicià el Jutge Garcia Castellón i l'extradició, concedida pels tribunals britànics, es va veure frustrada només per una decisió política del llavors ministre d'assumptes exteriors britànic Jack Straw-; el cas Silingo -condemnat a Espanya a 1090 anys de presó per la seva participació en els "vols de la mort" a Argentina-; la demanda interposada per Rigoberta Menchú pel genocidi comès a Guatemala –que va ser readmesa per l'Audiència després de la sentència del Tribunal Constitucional de 2005 que així ho va decretar-; o el més recent cas SS Totenkopf en relació amb les atrocitats comeses en els camps d'extermini nazi i que està sent instruït pel magistrat Ismael Moreno a la mateixa Audiència Nacional.

Ja des de Nüremberg, l'enorme grau de coneixement dels horrors viscuts per milers de persones innocents ha generat en la societat civil d'alguns estats -que com Espanya es vanaglorien de ser democràtics i de dret- una demanda de "justícia" davant dels abusos de poder de governants i dirigents que creien tenir la certesa de la impunitat dels seus actes. Sens dubte això ha estat un dels motius fonamentals per entendre en part la creació de tribunals penals internacionals com el de l'antiga Iugoslàvia, el de Rwanda, el de Sierra Leone o la pròpia Cort Penal Internacional. I també ho és per entendre l'allau d'accions judicials que d'un temps ençà es vénen succeint davant de tribunals de diversos països que poden oferir les garanties d'un procés just, no només per als acusats sinó també -i molt especialment- per a les víctimes. És precisament aquest fet el que motiva que moltes d'aquestes accions judicials es presentin en països aliens al del lloc de comissió del delicte, malgrat la preferència d'aquests, si es donessin les condicions.

La base jurídica de totes aquestes actuacions són les normes penals internacionals segons les quals, és acceptat que els crims internacionals -és a dir genocidi, crim de guerra i crim de lesa humanitat- no solament atempten contra tots els que formem part de la comunitat internacional sinó que, per la seva gravetat, no poden prescriure ni ser amnistiats. La finalitat d'aquestes normes és precisament evitar que subterfugis legals fets per emparar a qui han comès crims massius i atroços neguin el dret a la justícia a les seves víctimes. Així ho han entès unànimement totes les instàncies internacionals que s'han pronunciat sobre aquest tema, des dels tribunals penals ad hoc com els ja citats, fins a la Cort Interamericana de Drets Humans (per ex. en el cas Barrios Altos) o el Tribunal Europeu de Drets Humans (decisió Kolk y Kislyiy v. Estonia i decisió Ould Dah v. Francia) per la convenció del qual, per cert, també està obligada Espanya.

I aquesta mateixa base jurídica ha estat utilitzada també per tribunals interns a l'hora de jutjar des de les seves instàncies nacionals a criminals internacionals, bé per actes comesos al seu territori (Argentina, Xile, Perú, Estònia), o bé fora d'ell (França, Israel, Itàlia o Espanya). Per això, en cap d'aquets casos als acusats els hi ha valgut en la seva defensa l'al•legació de possibles prescripcions, la no previsió dels crims als respectius codis penals interns, o l'existència possibles lleis d'amnistia amb què havien pretès assegurar-se la seva impunitat. D'altra banda cal fer notar també que cap d'aquestes decisions no ha despertat la tan al•legada alarma social. Les sentències condemnatòries, en tot cas, s'han limitat a reflectir la normalitat democràtica i de l'estat de dret del lloc on s'ha exercit l'acció judicial, a més de la satisfacció moral d'haver pogut fer o contribuir a què es fes "justícia" a aquelles víctimes fins llavors ignorades.

Aquí rau, segurament, la gran estupefacció que ha suposat per als defensors dels drets humans espanyols i estrangers l'admissió a tràmit per part del Tribunal Suprem d'una acció penal, empresa no per les víctimes del franquisme sinó pels seguidors d'aquell règim, i no per les violacions dels drets humans durant aquell període sinó per voler indagar-les.

Precisament per això i malgrat les actuals aparences estic fermament convençuda que aquesta acció penal, tal com s'ha fet i desenvolupat, acabarà tornant-se com un bumerang en favor de la lluita contra la impunitat a Espanya i al món. I aquest convenciment no neix de la esperança sinó de fets. La descarada actuació de Falange i el sindicat Manos Limpias ha aconseguit en pocs dies el que cap de les mobilitzacions de les víctimes del franquisme no havia aconseguit en tots aquests anys:

  1. fer que el tema de la impunitat dels crims de la guerra civil i el franquisme sigui finalment abordat, amb incredulitat i fins i tot certa indignació, per gran part de la premsa espanyola i internacional (ho podem llegir a The New York Times, The economist, Clarín, Süddeutsche Zeitung o The Guardian, entre d'altres);
  2. mobilitzar a amplis sectors de la població que, sense reconèixer-se com a víctimes directes d'aquells fets, s'han indignat davant "la injustícia" d'aquesta croada judicial, ja que no entenen que els responsables d'aquells horrors no solament romanguin impunes sinó que, a més, puguin perseguir a aquell que va pretendre esbrinar la veritat;
  3. obrir vies noves i imaginatives per lluitar contra aquesta impunitat, com per exemple utilitzar la jurisdicció universal, de la qual Espanya va ser pionera, per perseguir uns crims internacionals que aquí romanen impunes;
  4. d'acord amb les noves dades que van sortint gràcies a les investigacions, s'ha produït una mobilització i implicació de víctimes que ja s'havien resignat a la injustícia. Això esta permetent, a la vegada, corregir el que fins ara s'havia donat com a versió oficial d'una època molt fosca de la història d'Espanya, que encara està per descobrir-se.

La injustícia que sobrepassa els límits d'allò tolerable mou muntanyes i potser aquesta sigui una oportunitat que no s'ha de desaprofitar perquè els crims que la llei d'amnistia va voler enterrar, no quedin impunes.