En profunditat

Articles centrals

El futur de les armes nuclears i del rŔgim de no proliferaciˇ: la necessitat de combinar desarmament i limitaciˇ d'armaments (arms control)

Rafael Grasa
Professor de Relacions Internacionals de la UAB i president de l'ICIP
Rafael Grasa

Rafael Grasa

El nou context internacional i els resultats de la vuitena conferència de revisió del Tractat de No Proliferació Nuclear (TNP), raonablement exitosos en clau comparativa i des de la lògica interna de les constriccions del TNP i dels pactes originaris, fa que l'anàlisi i prospectiva del futur del règim de no proliferació nuclear i, més en general, de les armes nuclears no es pugui limitar simplement –com ja senyalen la resta d'articles- a l'esdevingut a Nova York, en els documents finals i en el desenvolupament dels acords, com el relatiu a la conferència per a Orient Mitjà. Altrament dit, la tesi central del text és que, seixanta-cinc anys després d'Hiroshima i Nagasaki, transcorreguts quaranta anys de vigència del TNP, dues dècades després de la fi de la guerra freda i passats nou anys dels atacs de l'11 de setembre, cal ampliar l'objecte d'anàlisi (el futur de les armes nuclears, i no només l'estat de salut del règim de no proliferació) i, pel que fa a l'acció, recuperar objectius no només de limitació d'armaments (arms control) sinó també de desarmament. Desenvoluparé aquesta tesi en tres punts.

Primer, vint anys després de la fi de la guerra freda, uns dels tres elements distintius del sistema internacional del moment, les armes nuclears (juntament amb la primacia de la política i la bipolaritat) , torna a tenir - a diferència dels altres dos- un paper molt rellevant en el sistema internacional i, també, en l'agenda de a política interna de les grans potències i de les relacions mútues entre elles. Només cal recordar, per demostrar l'afirmació, alguns exemples. La centralitat de les armes nuclears en l'agenda Moscou-Washington (les armes estratègiques i el procés de ratificació en marxa del nou tractat START, però també el futur dels sistemes antímissils, fruit de l'abandonament per part de l'administració Bush del tractat ABM i del llegat de la "guerra de les galàxies"), la preocupació per la proliferació (vertical i horitzontal, amb el cas d'Iran com a tema destacat) i, per últim, per la preocupació per la seguretat del material nuclear i en particular pel risc de desviament de material fissionable (cimera de Washigton) o, el qüestionament cada cop per més països de l'OTAN de les armes nuclears tàctiques nord-americanes estacionades a territori europeu, un punt delicat de l'agenda de la reunió de l'organització a la tardor.

També, en clau interna, convé recordar els problemes i dubtes del Regne Unit i de França per renovar alguns dels elements del seu arsenal nuclear (submarins i míssils) o, en un altre ordre de coses, la preocupació explícita de molts països pel retard de l'entrada en vigor de la convenció per a la prohibició totals dels assaigs nuclears (CTBT), el creixent interès per la creació de zones lliures d'armes nuclears (gairebé un 50% del planeta ja té actualment aquesta consideració), o last but no least, la preocupació de les potències emergents i la seva incipient diplomàcia global pels temes nuclears, com evidencia la iniciativa de Turquia i Brasil a propòsit d'Iran, o el suport clar a les demandes creixents de "garanties de seguretat" com la declaració explícita per parts dels estats nuclears de polítiques de fer servir inicialment les armes nuclears (no first use). Curt i ras, les armes nuclears han recuperat una centralitat a l'agenda internacional que, crec, no abandonaran durant la propera dècada, una centralitat que no es redueix al tema de la proliferació nuclear i que es manifesta en una lògica creixement multilateral, front al predomini de tractament bilateral dels temes nuclears durant la guerra freda.

Segon, el caràcter caduc i clarament insuficient per als nous temps, tot i ser encara imprescindible, del principal component del règim de no proliferació nuclear, el TNP. El seu principal èxit ha estat certament contenir la proliferació horitzontal: només nou països són ara per ara estats nuclears, els 5 membres permanents del Consell de Seguretat i actualment estats part del TNP, tres que mai no han estat part (Índia, Pakistan i Israel) i un que se'n va retirar (Corea del Nord, 2003), quan fa quaranta anys es feien previsions d'entre 15 i 50 estats nuclears. L'èxit ha estat clar entre els països industrialitzats, amb la renúncia de Japó, Alemanya, Suècia, Suïssa, Itàlia, Canadà, Austràlia o Brasil. Tanmateix, el pacte original, fruit de la lògica i de l'ordre internacional de la guerra freda fa temps que fa aigües: acceptar l'existència de cinc estats nuclears i alhora un compromís per a no proliferar, articulat entorn de tres pilars o eixos: no proliferació (horitzontal); desarmament nuclear (no proliferació verticals de les potències nuclears) i afavorir –o almenys no entorpir- l'ús pacífic de l'energia nuclear. I fa aigües, actualment als tres eixos: fins i tot el més tranquil històricament parlant, l'ús pacífic de l'energia nuclear, atesa la preocupació per la falta de controls estrictes i iguals per a tots els països en el cicle global del combustible nuclear i pel renovat interès per l'energia nuclear civil, fruit de la crisi energètica i climàtica i de les estratègies de les empreses nuclears. Per dir-ho de forma clara, dos components del cicle del combustible nuclear (l'enriquiment d'urani i el reprocessament del combustible usat) són alhora dos processos crítics per a produir urani o plutoni altament enriquit, ingredients essencials per a construir armes nuclears. Per tant, el desenvolupament de noves tecnologies en aquest camp, força conegudes entre països occidentals, planteja problemes, irresolubles en el context o marc actual, per conciliar el compliment de l'article IV del TNP (res es pot interpretar en el tractat com factor que condicioni el dret inalienable de tots els països a fer recerca, produir o emprar energia nuclear per a usos pacífics), reclamat per un grup nombrós d'estats membres (en particular del grup de no alineats), i la possibilitat que aquestes tecnologies comportin a la fi un risc de proliferació. Altrament dit, com han evidenciat els resultats de la conferència, sense variar el context (nous tractats i mesures legals i noves polítiques) i afegir nou instruments, resulta impossible mantenir de forma harmònica els objectius dels tres pilars, en ser actualment parcialment contradictoris entre ells. Sense oblidar que el TNP no resulta atractiu pels nous estats nuclears (Índia, Pakistan, Israel), atès que per ser-ne part haurien de seguir el camí de Sud-àfrica, renunciar a les seves armes nuclears, i que, pel contrari,l'abandonament del tractat per part de Corea del Nord és un exemple que en el futur podrien seguir altres estats, com Iran. En resum, el TNP és un instrument irrenunciable, que encara es pot desenvolupar, però totalment insuficient, en ser part del problema: cal una nova convenció sobre les armes nuclears (que inclogui la no proliferació) que, un cop entri en vigor de manera quasi universal, permeti derogar-lo.

Tercer, el camí és doncs el del desarmament, en particular en un context multilateral. La limitació d'armaments, un instrument molt emprat en la guerra freda pel pragmatisme que implica que per definició busqui objectius parcials i no l'eliminació total i permanent de categories àmplies d'armes, no és suficient, i menys encara en un context multilateral. La limitació d'armaments és i serà útil, però no permet canviar el context ni impulsa condicions que fomentin nous instruments i polítiques, i sense canviar el context, la no proliferació nuclear estarà en un atzucac, en ser més important la inèrcia que la voluntat de canvi. Una mostra del que dic és la dificultat amb què es troben instruments de limitació ambiciosos, com la prohibició total dels assaigs o l'extensió a certes regions de les declaracions de zones lliures d'armes nuclears.

La recuperació del desarmament nuclear, en el context del desarmament del conjunt d'armes de destrucció massiva, en l'agenda internacional esdevé cabdal i hauria de marcar l'agenda dels actors no estatals, ara per ara insuficientment preocupada pel tema i, en molts casos, fent servir eines de lluita molt clàssiques, sense prendre exemples de campanyes de desarmament recents exitoses, en clau de seguretat humana. No n'hi ha prou amb iniciatives com Global Zero, liderada per persones influents (algunes, però, com Kissinger, defensores durant dècades del paper insubstituïble de les armes nuclears). Cal articular un nou discurs i una nova pràctica, ja no es pot sostenir, a la manera d'E.P.Thompson durant els anys 80s, que vivim en l'era de l'exterminisme, però sí que l'horitzó d'un món més pacífic, just i lliure depèn de posar en el centre de l'agenda multilateral futura el desarmament i la no proliferació nuclear.