Tribuna

ConvergŔncia de l'ecologisme i l'antimilitarisme. Metabolisme, geopolÝtica i anticooperaciˇ

David Llistar i Bosch
Observatori del Deute en la Globalitzaciˇ. Professor d'Ecologia PolÝtica de la CÓtedra UNESCO de Sostenibilitat de la Universitat PolitŔcnica de Catalunya.
David Llistar i Bosch

David Llistar i Bosch

Els moviments pacifistes i antimilitaristes sovint han vist l'ecologisme com un moviment social originat per causes diferents a les seves. Lluites germanes sí, però separades i fonamentalment distintes. Oposar-se a una agressió militar d'un Estat o el sosteniment extern d'una dictadura d'un tercer amb la venda d'armament, la concessió de crèdits il·legítims, etc., res tindria a veure amb la lluita per aconseguir una matriu energètica o un model agroalimentari més sostenibles a l'interior del país agressor. Política interior de consum i producció, i política exterior de seguretat serien dues coses desconnectades. Per què si no, el moviment antimilitarista o pacifista no abraça encara les tesis del decreixement (biofísic socialment sostenible)?

En realitat existeix una arrel compartida entre l'origen dels conflictes violents i els conflictes ambientals que no s'ha explotat prou per ambdós moviments socials. Ni tan sols identificat. El metabolisme d'una societat determina bona part de la seva geopolítica, i en particular, de la violència que irradia cap enfora i també cap endins. És a dir, tota societat segons com estigui organitzada internament es veurà obligada a garantir un major o menor subministre de materials (minerals, aliments, teixits, manufactures consumibles, etc), d'energia (petroli, carbó, gas, urani i processats que incorporen energia en la seva producció) i a vetllar per la correcta arribada de les commodities exportades a destí. Així com excretarà residus diversos -inclosos els gasos d'efecte hivernacle- en un procés de deslocalització de passius ambientals cap a estats perifèrics, com ara el que es dóna des de la Unió Europea, en àmbits com la producció de cel·lulosa, d'agrocombustibles, l'extracció de minerals, etc.; o bé o amb el deteriorament de bens comuns com l'atmosfera o els oceans.

La UE importa enguany més de la meitat de l'energia que necessita i s'estima que aquesta dependència externa s'incrementi al 70% en el 20301. En el cas de Catalunya on no existeixen reserves d'urani, de gas ni de petroli significatives, la dependència respecte a les fonts d'energia primària és gairebé del 100% (93% al 2006 segons l'ICAEN). En altres àmbits centrals com ara l'alimentació, la producció industrial de carn i llet a la UE depèn d'una ramaderia que s'alimenta de proteïna de soja transgènica procedent del que Syngenta anomenava la República Unida de la Soja (Brasil, Argentina, Paraguai, orient Bolivià) i dels EUA.

Els països del Nord i la classe consumidora mundial desparramada per tot el planeta necessiten no sols de la garantia del subministrament de matèries primeres sinó també disposar de mà d'obra barata, aixecar les mesures securitàries oportunes que mantinguin sota control les migracions i altres fluxos no desitjats (drogues, armes, crim organitzat, malalties, terrorisme, etc) i veure créixer a nivell global els seus capitals. Hauran de vetllar per a que ni les vies de comerç internacional ni llurs inversions en els països perifèrics es vegin amenaçades. Davant la forta competència entre països i xarxes empresarials centrals, autojustificaran el seu dret d'"estendre" llur control arreu del món, lluny de les seves fronteres, abans que no ho faci el veí. Una mena de pressió capitalista centrífuga que és la mateixa que produeix bona part dels conflictes armats i els ecològics.

Ara bé, aquests grans objectius geopolítics de composició variable segons el cas, en ocasions obliguen als governants a prendre oportuna però sistemàticament 'solucions militars'. No només quan es persegueix l'"interès nacional" (que sovint és el de determinats grups corporatius) per mitjà dels objectius que hem assenyalat, sinó també quan el grup que detempta el poder pogués veure afectada la seva posició relativa.

En conclusió, les guerres, la fabricació i comerç d'armes, i altres actuacions de geopolítica dura focalitzades pel moviment de cultura de pau (Irak, Afganistan, Iran, Veneçuela, Aràbia Saudí, Níger, Somàlia, etc) però també actes de repressió aparentment internes com les revoltes de Bàgua contra la industrialització de l'Amazonia peruana, la repressió pro-minera del govern de l'Equador, pro-petrolera del govern Nigerià al Delta del Níger, o algeriana contra el suposat islamisme radical,.. , estan directament lligades al metabolisme social d'un determinat Estat o conjunt organitzat de persones, un concepte desenvolupat per l'economia ecològica i l'ecologia política2. Exactament igual que ho estan la generació de deute ecològic o anticooperació ambiental denunciades pel moviment de justícia ambiental i l'ecologisme en general. No és només una qüestió de conflictes ambientals distributius que puguin tenir una expressió violenta. Ni tampoc de la confluència eventual entre el rebuig a les tecnologies nuclears tant pel perill de contaminació com pel de guerra final que implicaven, alerta que en el seu moment va donar lloc al moviment ecopacifista a l'Alemanya dels anys 70 i 80 (Fdez-Buey, 2004)3. Es tracta d'una relació sistèmica fonamentalíssima que cal visibilitzar i enfrontar abans que sigui massa tard. A més, obliga a una integració dels preceptes de la cultura de pau en l'ecologisme, i dels preceptes ecologistes en el pacifisme i antimilitarisme. Més enllà de que pugui ser una aliança tàctica entre moviments socials per a una justícia global.

La dificultat de reconèixer aquestes relacions sistèmiques tant importants rau sovint en no fixar-s'hi i fragmentar la realitat. Per això cal treballar en el camp d'una epistemologia alliberadora, pacifista i ecologista, amb l'ajut per exemple de la creació de nous conceptes pont que ajudin a visibilitzar aquestes relacions. "Teories de retaguàrdia" -com diria Boaventura da Sousa Santos- que cobreixin les esquenes als moviments socials que tracten de comunicar i denunciar processos humans inacceptables. Les mateixes que han donat lloc a conceptes pont com ara "deute ecològic" "decreixement", "anticooperació militar, ambiental, ...4", "ecofeminisme", o "cultura de pau". Pel que fa a l'estreta relació entre la reproducció de conflictes ambientals i la reproducció de la violència, tenim tota una feina per endavant per a aixecar una teoria de l'"ecopacifisme profund" o sistèmic, que parli del decreixement biofísic per a buscar la pau.


1. Comissió Europea (2006) Llibre Verd. Cap a una estratègica europea de seguretat del abastiment energètic. Disponible en anglès a http://ec.europa.eu/energy/strategies/2006/2006_03_green_paper_energy_en.htm (darrera visita 2 setembre 2010). (tornar)
2. Vegi's les obres de Georgescu-Roegen, N., 1996; Fischer-Kowalski, M. y Hüttler, W., 1999, que despleguen el concepte des de la teoria; o com l'apliquen sobre la societat espanyola Carpintero, O. () El metabolismo de la economía española. Madrid: Fundación César Marique; o sobre la dimensió energètica de Catalunya a Ramos, J. (coord), 2007. Anàlisi del metabolisme energètic de l'economia catalana. CAD. Barcelona. (tornar)
3. Fernández Buey, F. (2004), Los movimientos sociales alternativos: una balance, disponible a www.edicionessimbioticas.info, (visitat 16/9/2010) (tornar)
4. L' "anticooperació militar" és el conjunt d'interferències Nord-Sud que impliquen l'ús de la violència, o l'amenaça de desencadenar-la o accentuar-la. Inclou també el subministrament de mitjans de tot tipus que siguin utilitzats en l'exercici de la violència en el Sud, encara que aparentment el conflicte no involucri actors del Nord. Vegi's Llistar, D. (2009). Anticooperación. Interferencias Norte Sur. Los problemas del Sur no se resuelven con más ayuda internacional. Barcelona: Icària editorial. També a http://www.odg.cat/ct/inicio/publicacions/11.php?id_pagina=11&id_noticia=&id_agenda=&publicacions=3&id_publicacions=24&categorialink=&id_butlleti=&any_but=&id_nota=&id= (tornar)