En profunditat

Articles centrals

LÝmits i reptes de la mobilitzaciˇ ciutadana per la pau al PaÝs Basc

Paul Rios
Coordinador de Lokarri
Paul Rios

Paul Rios

El País Basc viu un moment d'especial importància i transcendència. El 5 de setembre passat, ETA va anunciar la seva decisió de no cometre "accions armades ofensives". Alhora, l'esquerra abertzale representada per Batasuna, un partit prohibit a Espanya per l'acusació de ser a les ordres d'ETA, ha apostat per l'ús exclusiu de vies pacífiques, polítiques i democràtiques. La societat basca és a les portes d'un canvi que pot comportar la fi definitiva de la violència.

Ara, entre altres qüestions i problemes, ha començat un debat ideològic sobre els factors que han contribuït a crear aquesta oportunitat de pau. Cada sector ideològic intenta remarcar que ha estat la seva estratègia, la que ha permès de generar les condicions per al final de la violència. Per posar alguns exemples, el Govern considera que la persecució policial d'ETA i la il·legalització dels partits que hi eren propers han debilitat la capacitat d'acció fins a deixar-los sense cap alternativa a abandonar la violència. En canvi, l'esquerra abertzale representada per Batasuna subratlla que ha estat la lluita la que ha creat les condicions per aconseguir la independència mitjançant la mobilització popular.

Si mirem la història recent del País Basc, com a mínim els últims trenta anys, la conclusió pot ser ben diferent. Una constant que s'ha mantingut al llarg del temps ha estat l'opinió majoritària de la ciutadania contra la violència i a favor del diàleg. Aquest factor ha estat determinant per arribar al moment actual d'oportunitats.

Els anys 80, en un context de violència intensa, va néixer un moviment social de rebuig de la violència. L'organització Gesto por la Paz va portar als carrers una mobilització constant per denunciar els atemptats i reivindicar la defensa dels drets humans. Fins llavors, la voluntat majoritària de pau de la societat basca no tenia una expressió ciutadana i l'activitat de Gesto por la Paz va aconseguir fer visible aquesta reivindicació organitzant reunions silencioses a les poblacions i barris del País Basc després de cada mort relacionada amb el conflicte violent.

Durant els anys 90 va sorgir el moviment Elkarri, que al rebuig de la violència hi va afegir la promoció del diàleg com a via per assolir un acord polític que permetés articular una convivència democràtica i integradora. Aquesta defensa del diàleg, un terme tabú fins llavors, va impulsar l'aposta per definir el futur de la societat basca sobre la base d'uns consensos mínims. Les tres conferències de pau organitzades per aquest moviment social, l'última de les quals va tenir el suport de 120.000 persones, van representar experiències de diàleg i acord que reunien partits polítics, organitzacions socials i ciutadans.

Ambdós exemples reflexen nítidament la importància del moviment ciutadà al País Basc. D'una banda, van contribuir a que la ciutadania prengués la iniciativa i suplís les mancances que mostraven les estratègies polítiques. De l'altra, el seu caràcter transversal i plural, que els permetria acollir persones de les ideologies més diverses, va reforçar la cohesió social i, d'aquesta manera, evità que l'enfrontament es traslladés a la ciutadania.

El moviment ciutadà per la pau i el diàleg va topar ben aviat amb un dels seus grans límits que, a la vegada, també representa una victòria. La immensa majoria de partits polítics va fer seu el discurs que defensaven les dues organitzacions socials. Les institucions mateixes, com ajuntaments o governs, van començar a convocar les seves pròpies mobilitzacions contra els atemptats d'ETA. Alhora, la pràctica totalitat dels partits polítics va integrar dins l'ideari la defensa del diàleg per millorar el marc de convivència.

El segon límit d'aquest moviment ciutadà es va fer patent durant el procés de pau de 2006. Tant les converses entre ETA i el govern com el diàleg polític es van portar a terme amb molta discreció, gairebé en secret, la qual cosa va impedir que la societat pogués fer un seguiment i una avaluació del seu desenvolupament. A més, després que la societat tingués un gran protagonisme en la creació de les condicions que van fer possible la pau, a l'hora de la veritat va ser relegada a un paper secundari, per no dir nul. També és veritat que els missatges transmesos pels responsables polítics van crear el miratge d'un procés de pau irreversible que va tranquil·litzar la ciutadania, malgrat que en va comportar la desmobilització.

El tercer límit va fer-se palès clarament després del fracàs del procés de pau. La societat va viure amb molta esperança aquella oportunitat, que es va transformar en frustració per la ruptura del procés l'any 2007. Amplis sectors socials que fins llavors havien estat molt participatius van arribar a la conclusió que, després de fer tot el possible per assolir la pau, no estava a les seves mans que els responsables polítics i ETA mateixa ho aconseguissin finalment. El resultat va ser el desistiment de gran part de la societat.

Ara que hi ha una possibilitat d'obrir un nou procés de pau, és important assumir aquests límits i aprendre de l'experiència passada. En primer lloc, els reptes no es limiten a la defensa de la pau i el diàleg. Tot i que s'assoleixi la fi de la violència, la reconciliació social serà la gran assignatura pendent i els moviments ciutadans poden aportar-hi la seva experiència teixint xarxes de convivència. En segon lloc, cal que es reivindiqui el paper actiu de la ciutadania en un futur procés de pau, tant en el seguiment i l'avaluació del seu desenvolupament com en l'obertura d'espais de participació i de decisió social. Finalment, no hi ha cap altra possibilitat que insistir. Sense mobilització social no hauria sorgit aquesta oportunitat i, segurament, sense mobilització social serà més complicat que aquesta vegada sigui, finalment, un èxit.