Tribuna

Una vict˛ria pÝrrica contra la ind˙stria corsÓria del segle XXI al Consell de Drets Humans de les Nacions Unides?

JosÚ L. Gˇmez del Prado
Membre del Grup de treball de les Nacions Unides sobre mercenaris
José L. Gómez del Prado

José L. Gómez del
Prado

Durant els darrers vint anys, Cuba ha liderat a les Nacions Unides la qüestió dels mercenaris i de les repercussions que tenen sobre els drets humans les activitats de les empreses privades que ofereixen serveis d'assistència, assessoria i seguretat militars al mercat internacional. Així mateix, ha estat el principal patrocinador de les resolucions de les Nacions Unides sobre aquest tema.

La postura dels països del Grup Occidental, que encara perceben les iniciatives cubanes com a l'època de la guerra freda, ha consistit inexorablement en el rebuig de les mocions presentades per Cuba i en un vot negatiu pel que fa a la creació, el mandat i les recomanacions del Grup de treball sobre mercenaris.

Els estats membres del Grup Occidental, principalment els Estats Units d'Amèrica i el Regne Unit, que acullen el 70% de les empreses militars i de seguretat privada (EMSP), han desacreditat les resolucions presentades per Cuba amb l'argument que aquestes empreses són entitats que, des del punt de vista comercial, són registrades legítimament, els treballadors de les quals no son mercenaris sinó contractistes privats. Aquestes empreses executen contractes de governs, principalment dels Estats Units, d'empreses multinacionals, d'organitzacions intergovernamentals i d'organitzacions no governamentals, de manera que faciliten, entre altres activitats, la formació de personal, intel·ligència i seguretat passiva. A més, els països occidentals consideren que el Consell de Drets Humans no és el fòrum adequat per debatre aquests temes.

Des de 2001, la utilització de contractistes privats a l'Iraq i l'Afganistan i les violacions dels drets humans que han comès han suscitat una greu preocupació i han generat un debat en l'àmbit internacional sobre les funcions que haurien d'exercir les empreses militars i de seguretat privades, les normes que se'ls haurien d'aplicar i com se n'haurien de controlar les activitats.

Per respondre parcialment a aquestes preocupacions, els dos governs dels països on són localitzades la majoria d'EMSP, els Estats Units i el Regne Unit, junt amb el govern suís, el Comitè Internacional de la Creu Roja i les dues principals associacions de la indústria de la seguretat, la International Peace Organization Association (IPOA) —dels Estats Units— i la British Association of Private Security Companies (BAPSC) —del Regne Unit—, van llançar la Iniciativa Suïssa, que va culminar el 2009 amb l'adopció del Document de Montreux. Aquest document reitera les normes de dret internacional humanitari i dels drets humans i presenta una sèries de bones pràctiques a seguir de caràcter voluntari, sense cap obligació per a les empreses. Tanmateix, tret que aquests excel·lents exemples només es presentin de cara a la galeria, no es pot fer que les bones pràctiques depenguin únicament de l'autoregulació: cal que s'estableixi un mecanisme d'aplicació reglamentat i controlat pels governs.

Sotmeses només a l'autoregulació, les empreses militars i de seguretat segueixen sense aplicar les bones pràctiques i el Document de Montreux sembla més aviat una operació de relacions públiques. Les tortures comeses a la presó iraquiana d'Abu Ghraib, les execucions sumaries perpetrades a la plaça Nissour de Bagdad, així com la falta de procediments en el reclutament de l'exsoldat Danny Fitzsimons, haurien de ser suficients per demostrar la necessitat de reglamentar les activitats dels soldats privats. Danny Fitzsimons va ser diagnosticat d'un desordre d'estrès posttraumàtic el gener de 2004, el maig de 2008 i el juny de 2009 però va ser contractat per ArmorGroup i enviat a Iraq sense passar per cap reconeixement mèdic, de manera que 36 hores després d'arribar va matar dos dels seus companys i ferir-ne un tercer.

Precisament per les conseqüències que les activitats d'aquestes empreses militars i de seguretat tenen en l'exercici dels drets humans, el Grup de treball sobre mercenaris, en els seus informes de 2010, ha recomanat al Consell dels Drets Humans i a l'Assemblea General de les Nacions Unides que s'elabori un instrument vinculant que reguli i controli les activitat d'aquestes empreses a l'àmbit nacional i internacional.

Per primera vegada, aquest any es presentà al Consell dels Drets Humans una resolució diferent en què es dissocien les activitats de les empreses militars i de seguretat privada del text tradicional sobre els mercenaris. El principal copatrocinador d'aquesta resolució ha estat el govern de Sud-àfrica, un país que s'ha vist obligat a repatriar els cadàvers de 40 ciutadans sud-africans contractats per empreses militars i de seguretat privades per treballar a Iraq.

La resolució disposa la creació d'un grup intergovernamental de composició oberta amb el mandat d'elaborar un instrument legal vinculant per reglamentar i controlar les conseqüències de les activitats militars i de seguretat privades en l'exercici dels drets humans, basant-se en els principis, els elements principals i el text del projecte d'una possible convenció propostos pel Grup de treball sobre la utilització de mercenaris.

La resolució fou adoptada l'1 d'octubre per 32 vots a favor, 12 en contra i 3 abstencions. El vot negatiu de les delegacions del Grup Occidental (excepte les abstencions de Noruega i Suïssa) mostra que els interessos del sector de la seguretat, que és una nova indústria en expansió —s'estimen que té més de 100.000 milions de dòlars d'ingressos anuals—, han estat ben defensats, com ho han estat altres vegades. En aquest aspecte, val la pena comentar que la Consulta regional per als estats occidentals que s'havia de celebrar a Madrid l'octubre de 2010 es va haver d'anular per falta d'interès dels governs occidentals a participar-hi.

El vot negatiu dels estats occidentals (entre els quals s'inclou el d'Espanya, membre del Consell de Drets Humans), tot i les modificacions introduïdes pels patrocinadors de la resolució per aconseguir un consens, posa de manifest la voluntat ferma dels estats que allotgen la nova indústria corsària del segle xxi d'absentar-se des del principi d'un debat de fons sobre totes les qüestions que plantegen les activitats de les empreses militars i de seguretat privades, com la privatització de la guerra. Sense la participació del Regne Unit i dels Estats Units, els principals exportadors d'activitats d'EMSP, així com altres estats occidentals en què aquesta nova indústria continua creixent, la resolució adoptada al Consell de Drets Humans presenta l'aspecte d'una victòria pírrica, tret que la societat civil i l'opinió pública dels països occidentals exerceixin prou pressió sobre els seus governs respectius.