En profunditat

Articles centrals

La Resoluciˇ 1325 sobre el paper de les dones en la construcciˇ de pau, deu anys desprÚs de la seva aprovaciˇ

Manuela Mesa
Directora CEIPAZ
Manuela Mesa

Manuela Mesa

L'octubre del 2010 farà deu anys de l'aprovació, per part del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, de la Resolució 1325 sobre el paper de les dones en la construcció de pau. Aquesta resolució fou el resultat de la labor de moltes organitzacions de la societat civil (ONG, grups de dones, organitzacions pacifistes, de drets humans, etc.) que van actuar, durant anys, de manera conjunta i articulada per tal que la qüestió de les dones, la pau i la seguretat fos present a l'agenda internacional i guanyés rellevància a l'agenda i en les decisions de Nacions Unides. L'aprovació d'aquesta resolució ha donat lloc a altres de posteriors,1 però totes han de ser enteses de manera conjunta i complementària.

La resolució 1325 combina dues dimensions: d'una banda, fa una crida a una major protecció de les dones en els conflictes armats, i, de l'altra, ressalta la importància de la participació de les dones en els processos de pau i de rehabilitació postbèl·lica.

La resolució ha anat acompanyada per Plans d'Acció2 que han estat adoptats per alguns governs amb l'objectiu de facilitar la seva posada en pràctica i adaptar-la a les necessitats i les característiques de cada context. La mateixa elaboració d'aquests plans ha estat, en molts casos, un procés participatiu i dinàmic amb una forta interacció entre les organitzacions de la societat civil i els governs.

El balanç del que s'ha aconseguit en aquests deu anys representa un escenari de llums i d'ombres. D'una banda, no hi ha dubte que hi ha hagut avenços formals i institucionals importants, tant en l'àmbit de les Nacions Unides, com en el d'altres organismes intergovernamentals, universals o regionals. En particular, entre els majors avenços dels dos anys anteriors al desè aniversari caldria destacar el nomenament de Margot Wallstrom, el març del 2010, pel secretari general, com a representant de les Nacions Unides per a la lluita contra la violència sexual sobre nenes i dones. Aquest nou càrrec permetrà avançar en la prevenció d'aquesta forma de violència i constitueix un pas important per posar fi a la impunitat. El 14 de setembre de 2010 va ser nomenada la directora de la nova agència especialitzada en la dona (ONU Dona), Michele Bachelet (expresidenta de Xile). Aquest organisme reuneix en una sola entitat els quatre fons i programes de Nacions Unides que fins ara es dedicaven a la dona: el Fons de l'ONU per al Desenvolupament de la Dona (UNIFEM), la Divisió de l'ONU per a l'Avenç de la Dona, l'Institut Internacional d'Investigacions i Capacitació per a la Promoció de la Dona (INSTRAW), així com l'Oficina de l'Assessor Especial en Assumptes de Gènere (OSAGI). Pel seu mandat i perfil institucional serà una entitat equiparable al Fons de les Nacions Unides per a la Infància (UNICEF), i el seu responsable té el rang de subsecretari general, el més alt dins la jerarquia administrativa de l'organisme mundial, després del de secretari general.

En un altre àmbit, la resolució ha estat molt efectiva per tal d'articular i enfortir un moviment global de dones al voltant de les qüestions de pau i de seguretat.

Durant aquests anys s'han realitzat múltiples iniciatives des de la societat civil, que ha connectat organitzacions de diversos llocs del món al voltant d'una agenda de pau i de gènere. S'ha incidit en els governs i les diverses institucions internacionals per tal que les qüestions de gènere siguin incloses en el disseny, la planificació i l'avaluació dels programes, tot i que els resultats d'aquesta labor d'incidència han estat desiguals.

Això es deu al fet que els obstacles que ha d'afrontar aquesta agenda continuen sent molt grans. Ha estat difícil passar de les paraules i les bones intencions a la posada en pràctica de les propostes i les accions que comporta l'aplicació efectiva de la Resolució 1325 i de les que han seguit les seves passes. La situació de les dones que viuen en les zones en conflicte no ha millorat significativament. L'any 2010 mateix, any del seu desè aniversari, es continuen registrant casos de violència sexual, com les violacions massives de dones a la zona de Kivu, a la República Democràtica del Congo, per les quals la representant especial ha sol·licitat l'aplicació de sancions. Durant el 2009, més de 8.000 dones van ser violades en aquest país. Casos com aquest demostren que cal una major pressió de la comunitat internacional i una major voluntat política dels governs perquè aquesta qüestió sigui prioritària i s'adoptin mesures molt dures que impedeixin que aquestes situacions es produeixin.

Pel que fa als països que, com reclamava la mateixa Resolució, han adoptat Plans d'Acció, sovint no hi ha indicadors clars i/o fiables que permetin conèixer quines mesures funcionen i quines no. En aquest àmbit, val a dir que Nacions Unides ha treballat intensament al voltant de la definició d'indicadors, amb la participació de catorze entitats de l'ONU sota el lideratge d'UNIFEM, en estreta consulta amb estats membres i grups de dones de la societat civil de tot el món. Aquests treballs han culminat en l'informe del secretari general (S/2010/173) presentat el 27 d'abril de 2010, en el qual es recomana un conjunt d'indicadors mundials sobre l'aplicació de la Resolució 1325 en diverses àrees, i, en particular, pel que fa a la participació de les dones en tots els aspectes de la prevenció i la resolució de conflictes, la prevenció de la violència contra les dones, i la protecció dels drets de les dones durant i després del conflicte.

El problema més gran que presenten els indicadors proposats és que requereixen un finançament adequat per assegurar un seguiment del seu grau de compliment, i això resultarà difícil en molts dels països. Com ha assenyalat l'ambaixador Chowdhury (2010),3 aquesta tasca es deixa en mans dels governs, i això implica que molts no les tindran en compte, tret que hi hagi una gran pressió en l'àmbit internacional i que es creïn línies de finançament específiques.

A més, alguns d'aquests indicadors tenen límits per se, especialment els de caràcter quantitatiu que se centren en l'augment del nombre de dones en els diversos nivells de la presa de decisions. Augmentar el nombre de dones pot representar un primer pas, però la inclusió de la perspectiva de gènere ha d'incloure també mesures qualitatives que modifiquin realment les relacions de poder que existeixen en les estructures polítiques, socials, militars i que suposin posar fi a la desigualtat i la violència que pateixen les dones en les situacions de conflicte. Això implica donar suport a aquelles dones compromeses amb els valors d'igualtat, la promoció de la pau, el desenvolupament sostenible, els drets humans i la justícia. Un major compromís de la comunitat internacional, del secretari general i del Sistema de Nacions Unides serà essencial per aconseguir avenços.

El secretari general de Nacions Unides pot contribuir a donar un nou impuls polític a aquesta agenda, que, unit a les sinergies creades entre els diversos actors locals, nacionals i internacionals, pot donar lloc a avenços significatius en l'aplicació de la Resolució. Però és importat que, per la seva banda, el Sistema de Nacions Unides també assumeixi la tasca, que s'inclogui la dimensió de gènere en totes les agències i que es creïn programes específics, nomenant especialistes i mobilitzant recursos.

Cal que els estats membres mostrin la voluntat política necessària per incloure les qüestions de dona, pau i seguretat en la seva agenda, i que elaborin programes que afavoreixin la prevenció de la violència contra les dones i una major participació en els àmbits de presa de decisions.

Per últim, el paper de la societat civil serà essencial en tot aquest procés, com ha quedat demostrat en aquests anys, en els quals ha sabut convertir aquesta Resolució en un instrument de mobilització pel canvi i per aconseguir que les qüestions de gènere estiguin en l'agenda internacional. L'última setmana d'octubre del 2010 s'ha previst una nova reunió del Consell de Seguretat sobre la resolució, a la seu de Nacions Unides a Nova York. Els mesos anteriors, les organitzacions de la societat civil han anat preparant les seves propostes i iniciatives.4 Es tracta que aquest aniversari serveixi per fer progressos reals en les situacions de les dones en zones de conflicte, i perquè hi hagi un major reconeixement de les dones en la construcció de pau.


1. Entre les quals cal citar la Resolució 1820 del 19 de juny de 2008, que aborda la violència sexual i altres problemes referits a les operacions de pau de Nacions Unides, i la 1889, aprovada, que tracta de la relació entre les dones, la pau i la seguretat, més concretament pel que fa a les qüestions referents a la planificació i el finançament de l'assistència externa en situacions de postconflicte. (Tornar)
2. Actualment hi ha 19 països que disposen d'un Pla d'Acció: Àustria, Bèlgica, Burundi, Xile, Costa d'Ivori, Dinamarca, Espanya, Finlàndia, Filipines, Holanda, Islàndia, Libèria, Noruega, Portugal, Regne Unit, República Democràtica del Congo, Suècia, Suïssa i Uganda. (Tornar)
3. Anwarul K. Chowdhury, "Doable Fast-Track Indicator for Turning the Promise into Reality", 27 de juliol de 2010, disponible a: http://ipsterraviva.net/UN/currentNew.aspx?new=7979 (Tornar)
4. Aquestes iniciatives es poden seguir a: http://www.gnwp.org. (Tornar)