Tribuna

L'esperanto, una eina de pau

Xavier Alcalde
TŔcnic de l'ICIP
Xavier Alcalde

Xavier Alcalde

Històricament, hem comès una injustícia en no incloure l'esperanto i el seu fundador, Lluís Llàtzer Zamenhof, en la majoria de cursos, seminaris i recopilacions editorials sobre els teòrics de la noviolència. Perquè hauria de ser-hi, i amb un paper destacat.

Aquesta proposta va sorgir en un context de lluites imperialistes i en absència d'una institució de govern mundial o de resolució dels conflictes entre nacions. Dins el projecte ètic i global en què Zamenhof inclou l'esperanto com a eina bàsica de comunicació hi ha també una sèrie de principis bàsics i universals, de regles de conducta que bé podrien considerar-se com a precursores dels drets humans. Són aquestes idees que es complementen bé amb la noviolència de Tolstoi i que dins del moviment esperantista va encarnar especialment el seu creador, Zamenhof, interessat, com l'escriptor rus, a unir els aspectes més comercials de la llengua a la idea de pont pacífic entre els pobles.

No és casualitat que l'esperanto assolís les seves màximes cotes de popularitat i influència en el període d'entreguerres, en què, de fet, va haver-hi seriosos intents per tal de fer servir la llengua auxiliar universal en la nova arquitectura política internacional sorgida després de la Gran Guerra. Es pensava llavors, i no hi ha res que ens convidi a pensar diferent ara, que l'ús de l'esperanto a la Societat de Nacions hauria facilitat la comunicació entre els pobles fins al punt que hauria pogut evitar la Segona Guerra Mundial. Els esperantistes demanaven la creació de nous controls legals en les relacions entre estats, juntament amb un esperit d'entesa mútua.

Eren moments en què els fets els donaven la raó. Amb desenes de milers de persones aprenent la llengua auxiliar universal, l'esperança d'una societat més justa es veia realment possible. En aquest sentit, es creava la Internacional Catòlica, que també feia servir l'esperanto en un intent d'unir catolicisme i pacifisme.

Una de les principals aportacions del moviment esperantista a l'ideal de la noviolència és la necessitat d'aplicació pràctica de la filosofia per la pau, que històricament ha trobat molt difícil cristal·litzar o materialitzar una idea tan abstracta com és la de la pau. Des de l'esperanto, aquesta idea és molt més concreta i passa per arribar a la mútua intercomprensió i empatia a partir d'una llengua auxiliar comuna per a tothom i fàcil d'aprendre. És a través de la comunicació, doncs, que s'arribarà a la utopia fraternitzadora de l'esperanto.

Com posar en pràctica aquests ideals? Hi ha exemples certament inspiradors, com els japonesos que van traduir les primeres vivències personals de la tragèdia d'Hiroshima i Nagasaki a l'esperanto, la qual cosa va facilitar que esperantistes europeus els traduïssin a les llengües vernacles i va fer possible, doncs, que la societat civil d'altres països fos conscient de les sofrences viscudes per les víctimes de les bombes atòmiques.

Durant la Segona Guerra Mundial s'ha documentat l'existència d'esperantistes que ensenyaven la llengua als camps de concentració, d'altres que amagaven jueus i d'altres que van ser salvats perquè el soldat que els perseguia es va adonar que ambdós eren partidaris d'aquesta causa. Activitats similars han tingut lloc en altres conflictes, com a la Guerra de Bòsnia, tot i que a menor escala. Coneguts són també els ponts entre els blocs de l'Est i de l'Oest construïts pels esperantistes, així com en altres casos de censura i fins i tot en dictadures.

És en aquesta llengua que es va fer una embrionària investigació per la pau que estudiava les arrels socials i econòmiques dels conflictes. De fet, molts dels principals pacifistes de principis del segle passat eren també esperantistes. En aquella època eren paraules gairebé sinònimes que s'evidencien en l'activitat d'intel·lectuals com Edmond Privat, l'amic de Mahatma Gandhi i de Romain Rolland, un dels principals impulsors de l'esperantisme després de la mort de Zamenhof i pacifista noviolent que va fer campanya per la independència de Polònia i de l'Índia.

Però l'aportació de l'esperanto va més enllà del nivell d'entesa entre els estats, en facilitar la coexistència pacífica de les persones, de la gent. En aquest sentit, la UNESCO, que ha reconegut el valor de l'esperanto en diverses resolucions, diu en el seu preàmbul que la pau comença en les ments de les persones. I és aquí on actua la proposta de Zamenhof. Més enllà dels canals oficials de comunicació i més enllà de les declaracions abstractes de cooperació internacional, és al nivell dels contactes personals on es produeix l'impacte.

I és que el pensament del metge polonès evolucionà, com evolucionà el seu moviment. Així, si Zamenhof proposà en els seus darrers anys la creació d'un tribunal europeu per regular conflictes i d'uns Estats Units d'Europa, també l'Associació Esperantista Universal va passar de la utopia a l'internacionalisme pràctic, i va ser una de les primeres organitzacions internacionals a proclamar-se d'acord amb els objectius de les Nacions Unides. Considerant el problema de l'absència d'una llengua mundial unit a la resta de problemes socials, el destí de l'esperanto estaria lligat al del moviment per l'establiment d'un orde internacional més pacífic i just. Avui, en la convergència d'agendes dels moviments socials, els pioners esperantistes estarien en l'essència de la noviolència altermundista promoguda pels activistes per la solidaritat internacional que busquen un nou ordre mundial més just i pacífic.

Podem discutir la viabilitat actual de l'aposta lingüística (molts ho veuen com la solució a gran part dels problemes que pateix l'actual Parlament Europeu), però el que és innegable és l'aportació de Zamenhof a la teoria de la noviolència. És urgent recuperar el seu llegat.

Per saber-ne més veieu el treball d'Ulrich Lins "The work of the Universal Esperanto Association for a more peaceful world". Rotterdam 2000. Esperanto Documents 45 A.